Fins que l’istració us separi: eren una d’aquelles poques parelles tocades per la fortuna. Es van casar sent joves i van compartir les seves vides. No van ser feliços ni van menjar anissos. Van viure històries de tots colors, com sol ar. Van construir vincles, complicitats, projectes comuns. Algun somni se’ls va trencar entre les mans. Van acumular instants de glòria i d’amor que els van fer forts. Es van acostumar a dormir sentint la respiració de l’altre, potser els roncs, l’olor de les seves pells.
María Soledad Domínguez i Desiderio Hernández
Són Desiderio Hernández i Soledad Domínguez. Vivien a Plasència, tots dos tenen alzheimer. Segons la normativa de Dependència d’Extremadura, havien d’estar en residències separades. L’Administració va estar a punt d’aconseguir el que no van aconseguir les dificultats de la vida i la convivència.
Com se suma la pèrdua dels records a la pèrdua de la persona que és casa teva?
La imatge és desoladora: una parella perduda en els seus laberints de desmemòria, allunyats l’un de l’altre, que és el gran referent del seu món. Tot trontolla, es torna incert. Penso en la cançó Els vells amants de Serrat, una adaptació al català de La chanson des vieux amants de Jacques Brel. Parla d’uns amants que han viscut alegries i tristeses en una llarga vida en comú.
Lee tambiénEmma
El fill de la parella, José Hernández, va recollir noranta mil firmes a través d’una plataforma per demanar a la Junta d’Extremadura que els seus pares puguin ar junts els últims anys de la seva vida. Què deu sentir algú al viure la separació forçosa dels pares? Impotència, ràbia, dolor? Com se suma la pèrdua dels records a la pèrdua de la persona que és casa teva?
Penso en la novel·la El quadern de Noah de Nicholas Sparks. És la història d’un ancià que li parla cada dia a la seva dona sobre les seves vides per ajudar-la en un dolorós procés d’alzheimer.
José Hernández se n’ha sortit. Després d’una llarga lluita, ha aconseguit que els seus pares estiguin junts, encara que sigui en una residència a cent vint quilòmetres de casa seva.
No és broma: el Desiderio i la Soledad són molt lluny de casa. Sembla mentida que no hi hagi cap lloc més a prop. L’istració no els ho posa fàcil.